Gasetilles de l’exili (1)

Aquí em tenen, escrivint una altra vegada des de l’exili de Cala Montgó, set temporades porto ja amb tan penós destí. Gràcies al costum instaurat pel Vivales el 2018 amb la seva fugida, els catalans diem exili al que abans eren vacances pagades, no hi ha dubte que hi hem sortit guanyant, el nou nom és molt més fi. Si un se’n va a viure la vida boja a Waterloo, deixant la família enrere i en companyia d’un pianista que mai ha ocultat la seva homosexualitat, és millor anomenar-ho exili. A mi em passa el mateix, tot i que sense pianista: quan informava que me n’anava de vacances a Cala Montgó, sempre hi havia qui em mirava com si jo fos un potentat, en canvi, des que vaig a l’exili, noto que els meus veïns, familiars i amics -sobretot els llacistes- em miren d’una altra manera, gairebé com si volguessin oferir-me diners per a les meves despeses, caixa de resistència en diuen. Denominar exili a les vacances va ser l’única cosa aprofitable del procés, si bé més encertat seria dir que va ser l’única cosa que va aconseguir.

Aprofito aquesta primera gasetilla de l’exili per a comunicar a Pedro Sánchez que a l’exili estic la mar de bé i no cal que m’apliqui cap amnistia, tot i que tampoc hi ha perill que això succeeixi, ja que no tinc ni un miserable vot per a oferir-li com a contrapartida. Des que les amnisties es compren i es venen, els pobres podem estar tranquils, ningú ens obligarà a posar fi a l’exili perquè res tenim que pugui interessar-li a Sánchez. Fins i tot al Consell d’Europa, i mira que està lluny, s’han assabentat que l’amnistia no va ser més que un ardit del govern per a seguir en el poder, i així ho han fet saber al món, com si fos una novetat. Tan arrelada està ja a Europa la idea que a Espanya qualsevol pot fer-se amb una amnistia, que no hi ha dia que no vingui algun holandès, alemany o francès, a demanar-ne una al xiringuito de platja des del qual escric aquestes gasetilles. Es pensen que amnistia és un plat típic o un còctel o un peix d’aquesta zona del Mediterrani o alguna cosa que de sobte s’ha posat de moda a Espanya, és igual, ells volen provar-la com sigui. Ni paella ni sangria ni sardines, tots volen amnistia, a tota hora. En va els repeteix el bàrman que d’això no en té, ells insisteixen, perquè a més a més, els han arribat notícies que és un producte molt barat, gairebé regalat, almenys en això no s’equivoquen.

- Perrrdone. ¿Donde yo poderrr comprar amnistía ‘typical spanish’ parra regalarrr a amigos de mí en Munchen?- va interrompre ahir mateix les meves reflexions un paio panxut cremat pel sol, gerra de cervesa en mà, que es deu penar que l’amnistia és una figureta de les que es col·loquen a sobre del televisor, si bé molt més barata que la de Lladró.

El vaig enviar a una botiga d’articles de broma, és clar. Abans hi havia trilers pels nostres carrers, que era el més semblant que un podia trobar a Sánchez i l’amnistia, però els ajuntaments s’han obstinat a posar fi a aquesta activitat tan tradicional. Amb els trilers encara en actiu, la cosa seria fàcil.

- Miri bé, herr Kurt: mentre vostè intenta endevinar on està la boleta, els sequaços del jugador, que estan entre el públic, li pisparan la cartera.

- ¡Perrro esto serrr engaño!

- A Espanya en diem amnistia.

- Brrravo! Typical!

Quan es consumi l’amnistia, serà celebrada com mereix per les hosts llacistes: podran tornar tots a casa i podran participar en qualsevol convocatòria electoral, com si res hagués passat. El procés haurà servit perquè, vuit anys després, tots puguin fer exactament el mateix que feien abans del procés. No em diguin vostès que no és un triomf històric.

Ha arribat el moment d’acomiadar-me fins a la setmana vinent, vull fer la migdiada abans de sortir de nit, obligacions de l’exili, ja saben. Reconec que el meu exili és més modest que el del Vivales a Waterloo, no visc a cap mansió i haig de pagar-me jo les despeses, ja que en no dirigir cap secta no tinc fidels a escurar. A canvi, no tinc en Comín vivint amb mi, així que no haig de preocupar-me que a casa desapareguin els diners. Vagi una cosa per l’altra.

Subscriu-te per seguir llegint